Avui en el centre s’ha celebrat la festa de la castanyada. S’ha organitzat diversos tallers i s’ha obsequiat amb un berenar per a tothom.
He vist forces famílies, tot i així, moltes menys de les que haurien de ser-hi. Costa que els pares participin en les activitats que es celebren al centre, a no ser que tinguin alguna entrevista individual i les educadores socials els hagin insistit molt en la importància de la reunió. Això sí, la participació dels nens ha estat molt bona, i a més hi havia berenar... un gran àpat per a alguns infants que es veia com es menjaven els entrepans i es bevien els gots de llet amb molta gola.
He observat també com algunes famílies fan acte de presencia però, si poden, marxen ja sigui a casa, ja sigui al bar o a fumar. Parlant amb l’educadora em comentava que aquest és un aspecte que sovint passa i que s’ha de treballar moltíssim per tal que els pares entenguin que una festa és per conviure i gaudir juntament amb els fills. El centre obert no ha de ser un aparcament o un espai de temps on els nens estan entretinguts i prou. Les responsabilitats parentals costa molt d’assumir-les i respectar-les.
De sobte he tingut una mena de sensació. M’he adonat que en un centre obert, malgrat les funcions que porten a terme cada professional que hi treballa (educadores socials, integradors socials, coordinador,...), hi ha un sentiment especial diferent d’altres centres, una actitud de respecte, de protecció, de tolerància, d’oportunitat,.. Tothom hi era benvingut malgrat, tingui els problemes que tingui, sigui d’on sigui i sigui com sigui. Tothom hi té cabuda i els problemes de cadascú queden al marge perquè el més important són els nens que hi estan atesos i de retruc les seves famílies.
M’ha fet recordar la preciosa cançó d’en Jaume Sisa, “Qualsevol dia pot sortir el sol”.
