Quins nervis he passat! i això que jo em pensava que estar amb grups de pares nous no em faria patir gaire. Ja hi estic acostumada a fer reunions, entrevistes i xerrades amb famílies però, la veritat sigui dita, són famílies que coneixo des de fan molt de temps i del mateix àmbit d’intervenció.
En el centre obert la majoria de pares ja es coneixen i d’altres son nous. La dues educadores socials i el director saluden a tothom i fins i tot fan la xerradeta i jo, que no coneixo a ningú i a més sóc molt xerraire, ni piu.
Després de les salutacions ha començat la reunió. L’equip educatiu s’ha presentat ( per aquells pares que eren nous), i també m’ha presentat a mi com a psicopedagoga en pràctiques.
L’objectiu d’aquesta reunió era donar la benvinguda a tothom i presentar el curs i les activitats que es faran amb els diferents grups de nenes i nenes.
La sala era plena de pares i mares, però si pensem amb els 60 nenes que el centre acull, els nombre d’assistents era bastant escàs.
La majoria eren mares marroquines i la resta (4 ó 5 famílies) del nostre país. Tothom ha estat molt atén a les explicacions i molt receptius. Després per acabar, una mica de berenar. Totes les mares marroquines es queden i tots els pares originaris de l’Estat Espanyol marxen. M’explica el meu tutor de pràctiques que aquest fet és normal i que les mares marroquines són unes de les que més col·laboren.
Malgrat la meva trajectòria professional (33 anys de docència) avui m’he sentit molt molt petita i insignificant... Avui he entès molt bé als alumnes de pràctiques que cada curs tinc a la meva aula i fan cara d’espantats i de patiment. Crec que si abans ja els acompanyava, sobretot el primer dia, ara encara ho faré més.
Sort n’he tingut de l’abraçada que el meu tutor de pràctiques m’ha donat abans d’entrar a la sala, abraçada d’ànim, tranquil·litat i serenor. Li he agraït moltíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada