27. CONVIVÈNCIA EN FAMÍLIA: NOVA ACTIVITAT FAMILIAR DEL DIVENDRES

Avui ha estat un divendres molt complert. Després de la reunió amb l‘equip educatiu, hem portat a terme un joc molt interessant que treballa la convivència familiar.

Avui ha estat tot un èxit! De les 6 famílies que estaven convocades n’han vingut quatre.

A cada família se’ls ha donat un petit llibret amb el títol de, “Convivència en Família: Comunicació, Confiança i Complicitat”. Dins hi ha un full per a cada valor que volem treballar (Comunicació, Confiança i Complicitat): hi ha una part per reflexionar i una altra per treballar cada família de forma individual. Per poder-ho fer primer ha calgut fer un  joc tot el grup de famílies; era l’excusa per treballar de forma harmoniosa i en calma tot allò que realment ens interessava a nosaltres.

El joc ha anat prou bé. Al començament alguns pares estaven una mica apàtics vergonyosos o  i molt a l’expectativa del què passaria. Mica en mica l’ambient s’ha anat relaxant i jo diria que fins i tot els ha agradat com ha anat tot el desenvolupament del joc.

Tothom s’ha divertit molt amb els jocs que s’han fet i la participació a les activitats individuals de família finalment s’han fet amb ganes, interès i jo diria que amb sinceritat, sobretot per part dels nens.

És en aquesta part on tant les educadores socials com jo mateixa hem aprofitat per fer preguntes (tant a pares com a fills), de qüestions o conductes que  hem pogut anar observant en alguns nens durant les últimes setmanes i  que ens preocupen especialment.

Posaré un exemple. Hi ha un cas d’una nena que sospitem que a l’escola li està passant alguna cosa (dificultats per relacionar-se amb els companys, malestar general, irritabilitat, baralles amb els companys, possibles amenaces...). Desconeixíem si la nena ho verbalitzava a casa, fet que hem aprofitat per esbrinar què li explica a la seva mare.

Haurem de seguir treballant amb aquest cas perquè pel que n’hem estret la nena li explica tot a la seva mare, fins i tot el que li passa a l’escola.

Jo però no ho veig clar. Hi ha alguna cosa de rere fons que no està clara. És en aquí on també hi veig molt clara la necessitat del treball psicopedagògic en un centre obert. Les educadores socials porten a terme activitats molt encertades per treballar aspectes relacionats amb les responsabilitats parentals, les treballen molt bé i amb cura, però  tota la gran informació complementària que se’n pot extreure de cada cas, moltes vegades queda allà mateix, en aquella mateixa sala.

El psicopedagog recolliria la informació que juntament amb els informes que disposa de Serveis Socials, l’observació del nen i la entrevista amb els pares, podria fer un seguiment més acurat i una avaluació posterior de cada cas. Les estratègies d’intervenció així com les propostes metodològiques que proposaria, sempre de forma col·laborativa amb l’equip educatiu, afavoriria la tasca educativa dels professionals del centre així com el desenvolupament tant personal  com social del nen.

Per veure el contingut del joc, clic a “Més informació”

 

26. REUNIÓ AMB L’EQUIP EDUCATIU

Com cada divendres, abans que arribin les famílies, l’equip educatiu es reuneix per preparar les activitats de la setmana vinent i també per parlar de diferents aspectes, ja sigui d’organització interna o externa del centre, ja sigui de casos individuals que més preocupen.

Avui especialment he gaudit molt d’aquesta reunió perquè s’ha parlat àmpliament de casos individuals i he pogut donar la meva opinió personal, sobretot des d’un punt de vista psicopedagògic  (tasca d’intervenció encomanada en aquest pràcticum).

Per la informació que han exposat les dues educadores socials sobre les diferents problemàtiques familiars i personals d’alguns nens del C.O. (informació que no publicaré en aquest blog de forma detallada per preservar la intimitat de les famílies), puc entendre moltes de les conductes i estats (pàg 49)  de molts dels usuaris atesos en el Centre Obert.

Estem parlant de famílies nuclears on el rol d’autoritat queda difós i poc clar (rol patern o matern de “col·lega”, figura de pare o mare substituïda per una altra persona (no biològica) que representa la parella actual del pare o mare o senzillament és l’única figura paterna o materna que té el nen, responsabilitats parentals no assumides degut a problemes d’alcoholisme, drogodependència,  abandonament, delinqüència, maltractaments,... Estem parlant també de nuclears i famílies extenses que, en alguns casos, estan molt unides però la situació personal que  viuen generalment no és deguda a un problema de negligència amb el seu fill, sinó a un problema de manca de capacitat dels mateixos.

Malgrat tots els recursos materials i personals invertits en cada cas des del Centre Obert  i des de de Serveis Socials de l’Ajuntament, son nens i famílies que presenten un gran risc d’exclusió social. Sense dubte aquesta situació està minvant les possibilitats de desenvolupament afectiu i intel·lectual de cada nen i no afavoreix que puguin desenvolupar conductes del tot normalitzades.

És per això que considero molt important la coordinació del treball social i alhora psicopedagògic per tal que no minvi les possibilitats de desenvolupament afectiu i intel·lectual dels usuaris del centre i es puguin donar respostes el més normalitzades possibles.

25. ESCOLA, FAMÍLIA I ÈXIT

Ja fa molts dies que va arribar a les meves mans un interessant llibre que avui m’agradaria presentar. M’està servint com a eina de suport per aquest pràcticum i sobretot em faré un bon servei alhora de portar a terme la memòria final:

Collet, J. i Tort, A. ( 2012). Famílies, escola i èxit. Millorar els vincles entre escola i família per millorar els resultats acadèmics. Barcelona: Fundació Jaume Bofill.

Tema: aportacions sobre els vincles entre els docents i les famílies de l'alumnat i el perquè es produeixen resultats desiguals entre els alumnes.

Els autors:

Jordi Collet, és sociòleg i educador social. Actualment exerceix de professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic (UVic). També és membre del GREUV (Grup de Recerca Educativa de la UVic) i de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques l’IGOP (UAB).

Antoni Tort, és llicenciat en ciències de l’educació i doctor en pedagogia per la UB. Actualment exerceix de professor titular de pedagogia a la Universitat de Vic i és director d’aquest departament. També és membre del GREUV.

Contingut:  Aquest llibre és una contribució crítica al debat sobre els vincles entre els docents i les famílies de l'alumnat; una qüestió per comprendre els resultats desiguals de l'alumnat. S'hi qüestiona el discurs actual d'acusació mútua entre mestres i progenitors, i s'hi proposen elements per a una vinculació alternativa que porti a millorar l'equitat dels resultats acadèmics.

Cada cop més s’ha anat prenent consciència de la importància que té establir vincles de qualitat entre docents i progenitors, no només en relació amb temes com el clima escolar, l’ambient d’aula, etc., tots ells molt importants, sinó també en relació directa amb el tema clau que ha d’abordar el sistema educatiu formal: l’èxit i el fracàs escolar dels infants i adolescents en les etapes obligatòries.

Els dos autors, a través de la Fundació Jaume Bofill han posat en marxa una recerca per a escoles i instituts de Catalunya amb l’objectiu d’afavorir l’èxit escolar de l’alumnat a partir de millorar els vincles entre les famílies i l’escola. En el marc d’aquest projecte, al llarg de la tardor de 2010, es va celebrar un seminari el qual es van abordar diferents aspectes d’aquesta recerca amb l’objectiu d’establir un marc teòric sòlid que permetés contrastar les hipòtesis de partida i identificar elements clau d’intervenció a l’escola en relació amb les famílies i que poden repercutir en la millora dels resultats dels alumnes.

Aquesta obra està distribuïda per un resum i presentació inicial, seguit de 5 punts desenvolupats (Objectius i motivacions, La perspectiva teòrica: centres educatius, famílies i èxit acadèmic de tothom, Conclusions i pistes de treball, Bibliografia i participants al seminari). Per acabar presenta 4 annexos de treballs de quatre autors diferents. Us recomano especialment l’annex 2:  “Famílies i escola. Les raons d’un distanciament” de Rafael Feito Alonso i l’annex 3: “La complexitat de les implicacions dels pares a l’escola o per què la participació dels pares no millora necessàriament els resultats acadèmics dels nens” de Gilles Monceau.

El capítol de “Conclusions i pistes de treball, pot ser també una bona eina d’orientació i suport per la nostra tasca com a futurs psicopedagogs.

Aquest llibre doncs, pretén ser un punt de partida i una reflexió necessària i contrastada que permeti posar sobre la taula els elements clau que han de facilitar a l’escola generar innovacions i canvis en la seva dinàmica escolar per afavorir una relació i una proximitat més grans amb les famílies.

Interès per a la formació del psicopedagog: Llibre molt recomanable per a la tasca del psicopedagog que, li ha de permetre, per una banda, identificar elements claus d’intervenció a l’escola en relació a les famílies i per l’altre li ha de servir d’eina de suport per l’assessorament als centres educatius, equips docents i el treball amb famílies.

24. “SINGULARS”: EDUCANT PARES I MARES

Jaume Barberà presenta en el seu programa “Singulars” de TV3 a en Pere Salvador i Ricard Jiménez. L'un és tècnic d' Educació, i l'altre és director de l'Institut Alba del Vallès, a Sant Fost.

Aquests dos educadors parlen de les relacions entre pares i fills, de les actituds i conductes que sovint mostren els adolescents a casa. Expliquen als pares , entre altres coses, que no  poden escollir els amics dels seus fills, però sí que podem escollir on els han de fer, perquè no tots els espais afavoreixen l'educació.

Als pares i mares amb fills adolescents els diuen que cal ser coherents i que cal mantenir uns límits i normes. És bàsic educar en l'esforç i el compromís, i és prioritari que no es trenquin els vincles afectius.

En definitiva presenten als pares diferents receptes per entendre millor als seus fills adolescents i trobar la manera d’arribar a una entesa.

23. ACTIVITAT FAMILIAR DEL DIVENDRES: UN ESPAI PER OBSERVAR I XERRAR AMB ELS PARES

Avui és divendres dia destinat a les famílies. Estaven convocades, per una banda, 6 famílies per fer un joc que afavorís la interacció entre pares i fills i per altra banda, la resta de pares per portar a terme altres activitats de decoració del centre entre pares i fills.

Jo havia d’estar, juntament amb una educadora social, amb el treball amb les 6 famílies, però només n’ha vingut una i l’activitat no s’ha pogut portar a terme. Malauradament no és la primera vegada que passa i ha calgut ràpidament reorganitzar i adaptar la sessió perquè la resta de famílies convocades per decorar el centre n’han vingut tres (índex realment molt baix).

Puc entendre la decepció que voltes vegades té l’equip educatiu quan amb molta il·lusió i professionalitat preparen les activitats i alhora prevista no entra ningú o gairebé ningú per la porta.

El centre atén a 64 usuaris i l’assistència només de 3 famílies és una participació francament que pot desmotivar. Tanmateix no ha estat el cas, entre tots hem reorganitzat el que s’havia de fer i amb poqueta gent s’ha fet part de l’activitat prevista.

Jo he pogut estar amb les tres famílies i n’he gaudit molt.

L’excusa per parlar i estar amb ells ha estat pintar una sèrie de peixos i altres especies marines amb diferents materials  per la decoració del passadís de la primera planta que, mica en mica, s’està convertint en un fons marí fantàstic.

Els pares també n’han gaudit molt, se’ls hi veia a la cara i ho han verbalitzat obertament i entre dibuix i dibuix he pogut anar preguntant aspectes del seu fill o filla respecte al seva conducta a casa, la relació amb els altres germans, la relació amb els companys de classe, l’adaptació de la cultura d’origen a la cultura del nostre país,...

           Lectura que en faig després de l’activitat, i  l’observació i amb les famílies:

Observo que  hi ha una acceptació de la conducta dels fills però en aquest cas, amb ganes d’intentar fer quelcom al respecte.

Les dues famílies han estat molt obertes a fer comentaris sobre el seus fills i el millor de tot ha estat que ho han fet sense tenir els seus fills davant.

Avui he observat pares molt afectuosos amb els seus fills.

En un del cassos he observat  potser, un excés de “col·leguisme” que no ha tardar a donar els seus fruits: domini d’autoritat de la filla vers la mare, paraules malsonants i verbalitzacions amb un to fort de la filla cap a la seva mare. La mare, davant meu, renya a la seva filla fent-la conscient de la conducta desafortunada però ràpidament “baixa la guàrdia” i en fa broma amb verbalitzacions tipus col·lega entre mare i filla.

Han estat famílies molt participatives durant tota la sessió i han manifestat les seves intencions de seguir participant en tot allò que sigui necessari pel bé dels seus fills o filles.

Avui ha estat una sessió on he pogut treure informació que em servirà després per poder fer propostes d’intervenció i metodològiques a l’equip educatiu del centre.

22. EDUCACIÓ ADREÇADA A PARES I MARES

He trobat a la xarxa aquesta interessant tertúlia que respon a un taller d’educació adreçat a pares i mares organitzat per l’Ajuntament de Terrassa.

“L'objectiu ha estat acompanyar els pares i mares en l'anàlisi i la reflexió sobre la relació amb els seus fills i filles, el paper que hi juguen les emocions i sobre la coherència de les actituds dels pares i mares respecte als valors que els volen transmetre”.

El taller ha esta dinamitzat per Mercè Collell, psicòloga i psicoanalista terrassenca, i es va realitzar entre el 25 d'abril i el 13 de juny de 2012, en sessions diferents setmanals.
L'activitat s'emmarcà dins del Pla d'Acció Barris per la Inclusió i la Convivència co-finançat per l'Ajuntament, el Ministerio de Empleo y Seguridad Social i el Fons Europeu per la Integració.

Tal i com he esmentat la dinamització d’aquest taller ha estat dirigida per una psicòloga, però en l’àmbit del meu pràcticum en concret, és una de les funcions que el psicopedagog també pot portar a terme. Considero que, dins d’un centre obert pot ser molt interessant, des del servei de psicopedagogia,  organitzar tallers de durada trimestral per a tots aquells pares interessats. Una altra tasca fonamental seria la d’animar i conscienciar a les famílies  a participar en aquest tipus d’activitat formativa.

21.TREBALL AMB DUES NOVES FAMÍLIES

Els divendres em passo 5 hores seguides al centre obert i per tant es pot fer força feina.  Avui després de tenir la interessant conversa amb el meu tutor de pràctiques de la qual abans he parlat, també han vingut al centre dues famílies noves, igual que el divendres passat.

N’havien de ser quatre però, una s’ha disculpat perquè tenia el fill malalt i l’altra desconec la raó de la seva absència.

Han estat dues famílies molt diferents una respecte de l’altra, tant pel que fa a l’ actitud cap al seu fill o fila com cap al centre.

Novament s’ha fet una activitat de joc de pistes pels diferents espais del centre precisament per poder-lo conèixer. Aquest joc és només l’excusa per observar, per una banda, l’actitud dels pares vers als fills i viceversa i per l’altra, per potenciar espais de interrelació entre pares i fills, espais de relació i convivència que, segons les educadores socials del centre, em comenten que sovint no es donen al nucli familiar.

           Lectura que en faig després de l’activitat, i l’observació de  les dues famílies:

He comentat que totes dues famílies s’han mostrat molt diferents. Una (pare i fill de 8 anys, la mare té una ordre d’allunyament i no disposa de custodia del fill), s’ha mostrat sempre molt col·laboradora, participativa, amb molta afectuositat amb el fill, amb interès pel joc que s’ha anat fent i per tot allò que organitza el centre. En cap moment ha parlat d’aspectes de la seva vida personal i només ha fet algun comentari referent a “petits” problemes d’aprenentatge del seu fill que enguany és repetidor de primer de primària.

L’altra família (mare i dues filles de 6 i 11 anys ateses al centre i un fill més gran, figura paterna que no diuen qui és i que es suposa que és la parella actual de la mare), ha mostrat sempre una actitud molt passiva i amb poques ganes de participar, sobretot la mare mira de no fer jocs amb la filla gran i utilitza a la petita perquè la substitueixi. La mare adopta una postura de “aguantar el tipus” mentre duri el joc. M’ha sorprès una de les proves on la  filla havia de presentar i dir els gustos dels seus pares i viceversa; en aquests cas la filla de 11 anys ho ha sabut respondre, no perquè no en sabés sinó perquè desconeixia totalment els gustos de la seva mare. La mare ho ha rebut com a quelcom normal.

Observo que  hi ha una acceptació de la conducta de la filla sense ànims ni ganes per intentar fer quelcom al respecte. En cap moment ha parlat d’aspectes de la seva vida personal i només ha fet algun comentari referent a l’escola queva la filla i els tutors que havia tingut.

Avui reitero el que la setmana passada ja vaig observar amb la trobada dels altres pares: la importància d’una entrevista personal per part del psicopedagog per tal de cercar la informació necessària per poder avaluar al nen. No ens podem refiar només de l’observació d’un joc. Avui, per exemple, les dues famílies han parlat poc i en conseqüència poca informació s’ha pogut extreure. El centre només disposa d’un informe de serveis Socials d’una de les famílies (el qual la Sònia (educadora social) m’ha permès veure i li he estat molt agraïda), però de l’altra família encara no hi ha informe. Es fa difícil poder dissenyar propostes metodològiques i d’intervenció amb tant poca informació.

20.REUNIÓ AMB EL MEU TUTOR DE PRÀCTIQUES

Avui m’he trobat amb el meu tutor de pràctiques per fer un seguiment de la meva estada en el centre i del meu pràcticum. La setmana passada ens havíem de trobar però ha estat malalt i no ha pogut ser fins avui.
La reunió ha anat molt bé, ha estat molt distesa i enriquidora.

El meu tutor (l'Àngelo Marí) i jo

Haig de dir que m’ha agradat molt la manera com l’Àngelo (nom del meu tutor), ha anat conduint la xerrada. Abans de parlar del seguiment de la meva intervenció hem estat parlant força estona sobre diferents aspectes del Centre Obert, quina opinió tinc del projecte, quina és la finalitat que percebo,... Ha estructurat la conversa en tres blocs: El projecte del C.O., l’equip educatiu i la figura del psicopedagog en un C.O. En definitiva el que volia saber és si jo estic entenen l’objectiu d’aquest projecte i el que s’hi esdevé cada dia. Quan hem parlat de les característiques particulars del centre obert hem estat parlant de la tipologia d’usuraris que hi estan atesos i de les seves famílies, de com veig l’organització de l’equip educatiu i la seva tasca i finalment quina opinió tinc sobre la necessitat de la figura d’un psicopedagog en el centre ( totes aquestes respostes quedaran reflectides a la memòria del pràcticum).No sé com s’ho fa l’Àngelo però, malgrat la conversa ha estat seriosa i de contingut, sempre ho posa molt fàcil. En un primer moment podia donar la sensació d’una reunió molt formal, però només començar i a mida que la reunió ha anat avançant, més que preguntes i respostes s’ha convertit en una conversa molt agradable on he pogut expressar la meva opinió de forma molt oberta i planera.Finalment ha estat curiós la manera amb que el meu tutor ha acabat la conversa. M’ha anat dient una sèrie de paraules i jo li he hagut de dir si considerava que en el centre obert es donaven o apareixien (acompanyament, control, prevenció, aprenentatge, contenció, “ensinistrament”, terapèutic,...).

Com a reflexió final considero que el meu tutor avui ha desenvolupat una tasca pròpiament psicopedagògica. Sabem que la tasca d’assessorament ha de ser un procés de construcció conjunta que impliqui que  el psicopedagog i els professionals d’un centre  abordin una tasca conjuntament. En aquest  procés cadascú participa des de la seva formació peculiar, aporta els seus coneixements, vivències i punts de vista per a l’assoliment d’objectius compartits. L’assessor ha de ser doncs l’ajuda que es presta a un professor o educador, o a un col•lectiu, per poder operar un canvi en la representació que es té d’una situació.

D’altra banda, he pogut observar també com l’Àngelo ha fet ús dels recursos discursius per tal de realitzar la seva tasca de forma àgil, exitosa i entenedora. La manera de parlar, dialogar i escoltar ha constituït l’element bàsic per l’establiment el clima de col•laboració i participació que s’ha donat entre totes dues les parts.



19. MODELS DE FAMÍLIA

Avui he trobat a la xarxa aquest interessant llibre. El recomano a tots els que sobretot, porteu a terme un treball amb famílies. El considero un bon material d’ús per la tasca d’un psicopedagog.

Us el presento tot seguit:

Golombok, S. (2006). Models de família, que és el que compte de debò? Barcelona: Graó. 

Contingut:

En una època en què un percentatge alt de famílies difereix del model tradicional, aquest llibre tracta els diferents tipus d'estructura familiar que coexisteixen actualment i la seva influència en el desenvolupament psicològic dels nens i desmitifica que qualsevol estructura diferent a la «normal» sigui perjudicial per als nens i les nenes. El llibre respon una pregunta fonamental: Quins aspectes de la vida familiar afecten realment un desenvolupament psicològic saludable?

Índex
Part I. Tipus de família · 1. Nombre de pares: un o dos?. · 2. El pare: present o no?. · 3. Vincles genètics: congènits o no?. · 4. L´orientació sexual dels pares: heterosexuals o homosexuals?.

Part II. Relacions familiars · 5. La qualitat de les relacions entre pares i fills. · 6. La qualitat del matrimoni i l´estat psicològic del pares. · 7. Les característiques individuals dels infants i el seu món social més ampli. · 8. Models de família: què és el que compta de debò?

18. FAMÍLIA I ESCOLA

Us presento un capítol del magnífic programa “Mestres” de TVC on queda palesa la visió que els mestres tenen sobre de la família actual. Tanmateix també hi podem trobar l’opinió d’altres persones que no són docents i que parlen des de la seva experiència personal.

17. LA CAPSA DEL SENTIMENTS

La setmana passada el grup de grans i gegants van començar a decorar la “Caixa dels sentiments” i avui finalment l’han acabat. S’ha de dir que malgrat els crits, rialles i xerinola ha quedat una caixa molt bonica i vistosa.

Hem explicat als nens el perquè ha de servir aquesta caixa. Cadascú, quan vulgui i desitgi, pot escriure en un full de paper tot allò que li agradaria que li passés, tot allò que li agradaria per la seva família, en definitiva tot allò que desitja. Tanmateix en aquesta caixa també s’hi pot escriure tot allò que hom pensa, o el fa feliç , o el preocupa  i no gosa a verbalitzar-ho. També pot escriure com se sent i explicar la raó.

L’objectiu d’aquesta activitat és fomentar en els nens la capacitat per expressar i comunicar els seus sentiments i tot allò que li passa. Moltes vegades, fa vergonya escriure o parlar sobre les emocions d’un mateix, ens sentim ridículs i tenim por de no agradar a l’altra persona i saber quina opinió tindran de nosaltres. Per això descobrir que els altres també tenen sentiments i emocions similars a les nostres, pot ajudar a tenir una millor autoestima i autoconcepte. El fet de fer-ho des de l’anonimat  i de forma totalment lliure ha de facilitar i ajudar a una millor participació.

Un cop al trimestre , les educadores socials llegiran en veu alta un a un els diferents fulls i es comentaran de forma respectuosa per tal de provocar el diàleg i la conversa.

16. PRIMERA ACTIVITAT AMB DUES FAMÍLIES

Les educadores del centre van citar a quatre famílies noves de les quals avui només n’han vingut només dues.  Per sort una d’aquestes dues famílies era una de les que haig de fer una observació més directe per tal de elaborar posteriorment  propostes d’intervenció.

La idea és que mitjançant un joc de pistes, pares i fills facin un recorregut pel centre i, amb l’excusa de conèixer  els diferents espais i  sales, hauran de fer proves que només podran resoldre si s’ajuden mútuament (triar un conte i fer-ne un dibuix, preparar un berenar i amb els ulls tancats donar-li un a l’altra, jugar al joc de l’oca,...). El joc ha anat molt bé i sembla que ha estat a gust de tothom.

Durant tot el recorregut, i de forma que no es notés, he anat seguint a la família objecte de la meva intervenció. És tracta d’una mare jove (35 anys), amb una única filla i  separada del seu marit d’ençà que la nena tenia 8 mesos. Ja fa dies que observo a la nena i ho vaig anotant en un diari de camp. La mare entre activitat i activitat ha anat explicant aspectes de la seva filla i de la seva vida personal que han estat realment interessants per poder elaborar posteriorment un abordatge tot i que, resta encara molta més informació per poder-ne fer una valoració.

           Lectura que en faig després de l’activitat, l’observació i xerrada amb la mare:

La mare molt jove es mostra molt nerviosa (diu que està de baixa per malaltia i que no sap estar sense treballar. Disposa de massa temps lliure i no sap què fer). M’explica que té problemes de salut i que mica en mica es va recuperant.

Manté una relació de tolerància amb la seva parella només pel bé de la seva filla.

Sovint parla davant de la seva filla dels problemes que ha tingut amb el seu exmarit i dels problemes d’aprenentatge que la nena té a l’escola.

Utilitza un llenguatge, tant amb la filla com amb nosaltres, molt bàsic i de carrer (tio, tia, joder, estoy atacà,...), però es veu molt afectuosa amb la nena tot i que verbalitza que sovint la posa nerviosa i que constantment es barallen.

La nena que està a punt de fer els 8 anys, no ha assolit la lectoescriptura (té un nivell molt baix, coneix només les vocals i fa alguna lectura de forma global d’algunes paraules). Està repetint segon de primària.

Demana sempre que l’ajudin a llegir perquè ella sola no pot. La mare li verbalitza constantment que cal aprendre a llegir perquè encara no n’ha après.

Sovint fa l’intent d’ajudar-la (pica amb les mans a cada síl·laba, acompanya amb la veu el so de cada fonema o síl·laba,...), però en veure que la seva filla no se’n surt es posa nerviosa i desisteix.

S’observa un excés de sobreprotecció desmesurada, tant que la nena moltes vegades expressa que la seva mare “l’angoixa” i       que “no la deixa respirar”.

La mare reconeix que sovint li dóna masses coses i potser no ha sabut frenar-la. L’ha hagut de criar ella sola i no ha sabut dir “no” (sobretot pel que fa a l’alimentació ja que la nena menja molt , fins i tot, amb gola, i comença a presentar problemes d’obesitat infantil).

La nena no tolera ni respecte les normes de la seva mare i sovint no li fa cas. La mare malgrat ho veu, cedeix i la deixa fer.

Una cop han marxat hem estat parlant amb les dues educadores d’aquest cas. La veritat és que no em pensava que amb un joc com el que s’ha fet avui en podien sortir tantes coses. Les educadores em comentaven que per això no cal fer una entrevista a començament de curs perquè sovint els pares estan més seriosos i no explicant tant. Potser tenen raó però jo particularment discrepo una mica. Crec que sí es necessària aquesta entrevista individual. Només cal trobar un espai adequat on l’entrevista es converteixi en un conversa. D’aquesta manera és el professional qui pot anar dirigint amb mà esquerra la conversa i portar-la cap on vulgui. El joc d’avui (per exemple), ajudarà a ampliar tota la informació que ja es disposava. Una ha de ser complement de l’altra. En aquí sí que hi veig molt clara la intervenció d’un psicopedagog.

15. APRENENT A SER PARES

Avui he trobat a la xarxa aquesta interessant entrevista del programa de TV “Redes” que Eduard Punset fa a Jay Belsky, psicòleg de la Universitat de Londres i  un dels  millors especialistes del món sobre psicologia familiar.