16. PRIMERA ACTIVITAT AMB DUES FAMÍLIES

Les educadores del centre van citar a quatre famílies noves de les quals avui només n’han vingut només dues.  Per sort una d’aquestes dues famílies era una de les que haig de fer una observació més directe per tal de elaborar posteriorment  propostes d’intervenció.

La idea és que mitjançant un joc de pistes, pares i fills facin un recorregut pel centre i, amb l’excusa de conèixer  els diferents espais i  sales, hauran de fer proves que només podran resoldre si s’ajuden mútuament (triar un conte i fer-ne un dibuix, preparar un berenar i amb els ulls tancats donar-li un a l’altra, jugar al joc de l’oca,...). El joc ha anat molt bé i sembla que ha estat a gust de tothom.

Durant tot el recorregut, i de forma que no es notés, he anat seguint a la família objecte de la meva intervenció. És tracta d’una mare jove (35 anys), amb una única filla i  separada del seu marit d’ençà que la nena tenia 8 mesos. Ja fa dies que observo a la nena i ho vaig anotant en un diari de camp. La mare entre activitat i activitat ha anat explicant aspectes de la seva filla i de la seva vida personal que han estat realment interessants per poder elaborar posteriorment un abordatge tot i que, resta encara molta més informació per poder-ne fer una valoració.

           Lectura que en faig després de l’activitat, l’observació i xerrada amb la mare:

La mare molt jove es mostra molt nerviosa (diu que està de baixa per malaltia i que no sap estar sense treballar. Disposa de massa temps lliure i no sap què fer). M’explica que té problemes de salut i que mica en mica es va recuperant.

Manté una relació de tolerància amb la seva parella només pel bé de la seva filla.

Sovint parla davant de la seva filla dels problemes que ha tingut amb el seu exmarit i dels problemes d’aprenentatge que la nena té a l’escola.

Utilitza un llenguatge, tant amb la filla com amb nosaltres, molt bàsic i de carrer (tio, tia, joder, estoy atacà,...), però es veu molt afectuosa amb la nena tot i que verbalitza que sovint la posa nerviosa i que constantment es barallen.

La nena que està a punt de fer els 8 anys, no ha assolit la lectoescriptura (té un nivell molt baix, coneix només les vocals i fa alguna lectura de forma global d’algunes paraules). Està repetint segon de primària.

Demana sempre que l’ajudin a llegir perquè ella sola no pot. La mare li verbalitza constantment que cal aprendre a llegir perquè encara no n’ha après.

Sovint fa l’intent d’ajudar-la (pica amb les mans a cada síl·laba, acompanya amb la veu el so de cada fonema o síl·laba,...), però en veure que la seva filla no se’n surt es posa nerviosa i desisteix.

S’observa un excés de sobreprotecció desmesurada, tant que la nena moltes vegades expressa que la seva mare “l’angoixa” i       que “no la deixa respirar”.

La mare reconeix que sovint li dóna masses coses i potser no ha sabut frenar-la. L’ha hagut de criar ella sola i no ha sabut dir “no” (sobretot pel que fa a l’alimentació ja que la nena menja molt , fins i tot, amb gola, i comença a presentar problemes d’obesitat infantil).

La nena no tolera ni respecte les normes de la seva mare i sovint no li fa cas. La mare malgrat ho veu, cedeix i la deixa fer.

Una cop han marxat hem estat parlant amb les dues educadores d’aquest cas. La veritat és que no em pensava que amb un joc com el que s’ha fet avui en podien sortir tantes coses. Les educadores em comentaven que per això no cal fer una entrevista a començament de curs perquè sovint els pares estan més seriosos i no explicant tant. Potser tenen raó però jo particularment discrepo una mica. Crec que sí es necessària aquesta entrevista individual. Només cal trobar un espai adequat on l’entrevista es converteixi en un conversa. D’aquesta manera és el professional qui pot anar dirigint amb mà esquerra la conversa i portar-la cap on vulgui. El joc d’avui (per exemple), ajudarà a ampliar tota la informació que ja es disposava. Una ha de ser complement de l’altra. En aquí sí que hi veig molt clara la intervenció d’un psicopedagog.